Un tipo encantador

Keyes, Marian. Un tipo encantador. Barcelona : Debolsillo, 2009. ISBN 978-84-8346-998-9.

Com sempre, els llibres de la Marian Keyes són divertits i lleugers (tot el contrari que la meva anterior novel·la!). Per això em vaig decidir per aquesta...

Quatre dones irlandeses molt diferents entre elles tenen en comú una cosa : totes han tingut relacions amb l'encantador Paddy de Courcy, un aspirant a polític de primera línia que encisa totes les dones que se li acosten. Però, com diu la dita, no és or tot el que brilla i a poc a poc anirem descobrint què amaga aquest noi tan fantàstic a través de les històries de les protagonistes.

Tot i que he vist crítiques ferotges en alguns blogs sobre aquesta novel·la, a mí m'ha semblat molt entretinguda i esbojarrada, com les anteriors.

Molt recomanable si el que vols és passar una bona estona llegint sense haver de filosofar sobre els temes trascendentals de la humanitat!

La dona justa

Márai, Sándor. La dona justa. Barcelona : Labutxaca, 2007. ISBN 978-84-96863-54-5.

Un triangle amorós explicat per cadascun dels protagonistes (la dona, el marit i la seva amant) a través de les converses que mantenen separadament amb amics.

La Maria, la primera dona, explica a una amiga seva en una pastisseria de Budapest que se sent molt desgraciada perquè el seu exmarit no va ser capaç d'estimar-la mai per sobre de tot. El mateix vespre, en un altre local, en Pétér explica a un amic com va deixar la Maria per casar-se amb el seu amor platònic després d'un munt d'anys i com tampoc va aconseguir ser feliç amb aquest segon matrimoni. Per què? Perquè en el fons tampoc li agradava sentir-se estimat. Un covard egoïsta al 100%. I, per últim, la història de la Judit. Una camperola que va començar com a minyona a casa d'en Pétér i va acabar pertanyent a l'alta societat després de casar-se amb ell. Tampoc ella va ser feliç amb aquesta relació, perquè en el fons aquesta capritxosa insatisfeta estava plena d'odi i rancúnia per la diferència de classe amb el marit.

A priori sembla interessant "espiar" a través de les converses dels protagonistes aquest triangle amorós, veure la mateixa relació des dels tres punts de vista. Però aquesta història amorosa és, en realitat, l'excusa de l'autor per filosofar sobre l'amor durant tota la novel·la.

A mí m'ha semblat força durilla de llegir. M'ha costat molt seguir el fil perquè em perdia en aquestes disgregacions sobre els sentiments humans. En canvi, n'he vist molt bones crítiques per part d'altres lectors a diferents blogs. Per gustos els colors, oi?

El príncipe de la niebla

Ruiz Zafón, Carlos. El príncipe de la niebla. Barcelona : Planeta, 2006. ISBN 9788408067610 .

Aquesta va ser la primera novel·la de l'autor (Premi Edebé 1993) i és més que evident que està dirigida al públic juvenil. Però no ens enganyem, perquè a mí m'ha semblat un conte de misteri i terror molt entretingut i ben organitzat. Per tant, podríem dir que es tracta d'un relat apte per a tots els públics.

La família Carver es trasllada a un pintoresc poble perquè el pare ha comprat una casa a la platja. En aquesta casa hi vivia una família que van perdre l'únic fill ofegat durant una tormenta al mar. El petit Max i la seva germana Alícia faran amistat amb en Roland, nét de l'encarregat del far, i tots tres intentaran resoldre el misteri que envolta la casa dels dos germans.

Màgia, fantasmes, un vaixell enfonsat, pactes amb sers que venen del mateix infern, desitjos que es compleixen a canvi d'un preu massa alt ... i molt, molt de suspens per passar una bona estona llegint.

Molt recomanable!

La nieta del señor Linh

Claudel, Philippe. La nieta del señor Linh. Barcelona : Salamandra, 2009. ISBN 978-84-9838-003-3.

És aquesta petita novel·la (es llegeix en un sospir) una història plena de tendresa que, segons el propi Claudel, ens convida a reflexionar a través "d'una alegoria o un conte filosòfic sobre l'exili i l'amistat".

El senyor Linh desembarca a una ciutat (es suposa que francesa) fugint d'una guerra cruel que li ha robat tot el que tenia : casa, família, país... L'únic que li queda és la seva petita neta, una bebè a la que cuida com si fos el més gran tresor del món. Aquest avi, malgrat la barrera idiomàtica, farà amistat amb un ancià francès (el senyor Bark) que també ha perdut a la seva dona i se sent sol.

Tots dos es trobaran diàriament en un banc del barri i, malgrat no entendre ni una paraula d'allò que diu l'altre, faran amistat i deixaran de sentir-se sols. Fins que els serveis socials traslladen el senyor Linh i la seva neta a un asil sense previ avís. Malalt de solitud, aquest pobre home escaparà de la residència per tal de poder retrobar-se amb el seu amic de nou al banc del carrer.

És una faula força interessant, tot i que el final era molt previsible. És bonic pensar que, malgrat les dificultats idiomàtiques, els sentiments i les ganes de relacionar-se de les persones poden resoldre aquests problemes i que la solitud sovint es pot alleujar amb una mirada, una abraçada o compartint el fum d'una cigarreta en un banc del carrer.

Recomanable!

Vegeu també : http://www.archimadrid.es/actbibliografica/2006/06/00paginas/23.htm

La isla bajo el mar

Allende, Isabel. La isla bajo el mar. Barcelona : Plaza & Janés, 2009. ISBN 978-84-01-34193-9.

L'última novel·la de la meravellosa Isabel Allende tracta de la vida de la Zarité, una esclava dominicana del segle XVIII que fou venuda als nou anys a un francès, amo d'una plantació de canya de sucre. Malgrat totes les desgràcies que li passen a la protagonista al llarg de la novel·la, la jove Zarité no perdrà mai l'esperança de ser una dona lliure.

Normalment m'entusiasmen les novel·les de la Isabel Allende, sobretot per la força dels seus personatges femenins. En aquesta ocasió, l'autora no ha arribat al nivell de les seves anteriors protagonistes. No és una novel·la dolenta, però tampoc és la millor que ha escrit l'autora. A l'argument se li podia treure més suc, la veritat. L'autora es queda una mica a mitges a l'hora de descriure els sentiments i el caràcter de tots els personatges. Sembla que agafa embranzida al final, però ja resulta massa tard.

Recomano la lectura d'aquesta novel·la, encara que els fans de l'Allende segurament quedaran una miqueta decebuts.

Armonía rota

Wood, Barbara. Armonía rota. Barcelona : RBA, 2006. ISBN 84-473-1449-4.

Aquesta és la història de tres generacions de dones xineses (Mei-ling, Harmonia y Charlotte) que van dedicar la seva vida a guarir les malalties dels altres a base de productes herbals. Totes tres dones de la mateixa família tenien un do especial per a la fabricació de medecines, però van tenir molta mala sort en qüestions amoroses. No es pot tenir tot a la vida... o sí?

Ara, la jove Charlotte dirigeix l'imperi farmacèutic heredat de la seva àvia Harmonia i haurà d'enfrontar-se a les amenaces d'un sonat que ja ha assessinat a tres innocents alterant les medecines que ella fabrica. Qui serà aquest enemic? Què vol? Sort que comptarà amb la valuosa ajuda de Jonathan, pirata informàtic i el seu primer amor.

Entretinguda, tot i que el desenllaç final és molt enrevesat i poc creïble. Vaja, que podria ser un digne final per un culebrot veneçolà!

Los gritos del pasado

Läckberg, Camilla. Los gritos del pasado. Madrid : Maeva, 2009. ISBN 978-84-96748-88-0.

Aquesta novel·la policíaca és la continuació de La princesa de gel i precedeix a Les filles del fred. Tot i que no les he llegides en ordre (vaig començar per casualitat per la tercera entrega) aquest fet no té cap mena d'importància. Totes tres novel·les comparteixen escenari i protagonistes, però el cas que es resoldrà en cadascuna d'elles és totalment independent.

M'ha agradat més que la primera i menys que la tercera. Tot i que les tres són força previsibles en línies generals, es nota molt l'evolució com a escriptora de l'autora en cada nova entrega. Els arguments i la manera de resoldre els crims són cada vegada menys simples i la lectura resulta més interessant.

Un nen descobreix per casualitat el cadàver d'una jove turista alemanya ... i les restes mortals de dues dones més desaparegudes misteriosament fa trenta anys. Una família plena de secrets i odis seran els principals sospitosos ... qui d'ells serà el responsable d'aquests crims?

Ja tinc ganes que publiquin la quarta entrega d'aquesta saga, a veure si l'autora situa de nou la trama al petit poble de Fjällbacka (Suècia). Com pot ser que en un poblet tan petit hi hagi aquesta quantitats de criminals i secrets? Quin veïnat!

Molt recomanables totes tres!

Perdona si te llamo amor

Moccia, Fernando. Perdona si te llamo amor. Barcelona : Planeta, 2009. ISBN 978-84-08-08767-0.

Ja fa temps que veig moltes persones (sobretot dones) llegint les novel·les de Federico Moccia, i jo no podia ser menys! Es veu que s'ha convertit en un autèntica bogeria a Itàlia, un supervendes... un fenòmen editorial.

És aquesta una novel·la innocent, molt lleugera, sovint divertida, trista en comptades ocasions ... que tracta sobre les relacions amoroses intergeneracionals. Una estudiant de disset anys i un publicista d'èxit a prop dels quaranta inicien una romàntica i esbojarrada història d'amor a Roma ... qui dels dos en principi tindrà més seny? Increïblement, d'aquesta parella la persona més madura resultarà l'adolescent.

Vaja, és entretinguda i fàcil de llegir, però no trobo que sigui tan fantàstica com per convertir-se en una obra de culte ( així és com la veuen les fans de l'autor a la seva web!). M'ha agradat força i crec que és una d'aquelles novel·les ideals per llegir al tren o a les vacances.

En definitiva, recomanable.

The house of special purpose

Boyne, John. The house of special purpose. London : Doubleday, 2009. ISBN 9780385616065.

Aquesta és l'última novel·la de John Boyne, l'autor de El niño con el pijama de rayas. He trigat uns quants dies a acabar-la, però que consti que el motiu ha estat el meu anglès rovellat (l'he llegida en versió original) i no que la novel·la no sigui entretinguda.

Georgy Jachmenev, per aquelles coses del destí, acaba sent el guardaespatlles del petit Alexei Romanov (l'hereu de Nicolau II, tsar de Rússia) i s'enamora perdudament de la jove Gran Duquessa Anastasia. Han passat més de seixanta anys i mentre Zoya, la dona de Georgy, s'està morint de càncer en un hospital de Londres ell rememora la seva infantesa i joventut ... plena de records dolços i agres al cinquanta per cent.

M'ha semblat una novel·la dolça i malenconiosa alhora, sense gaire acció però amb molts sentiments a flor de pell : amors prohibits, la misteriosa llegenda dels Romanov, la hipòcrita vida al Palau d'Hivern de Sant Petersburg, la lleialtat al tsar en plena decadència del seu regnat...

Una novel·la força interessant!

Autobiografia (Charles Darwin)

Darwin, Charles. Autobiografia : edició no censurada. València : Universitat de València, 2008. ISBN 978-84-370-7328-6.

El 2009 és l'any dedicat a la figura de Charles Darwin (1809-1882) i per celebrar el bicentenari del seu naixement i els 150 anys de la teoria de l'evolució, hem decidit que pel club de lectura d'enguany a la biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona llegiríem la seva autobiografia.

Naturalista, geòleg, pensador, pare d'una família nombrosa ... és indubtable que va aportar moltíssim a les ciències naturals, però com a escriptor va ser un desastre! Em sap greu dir-ho, però és un dels textos més soporífers que he llegit mai. No supera la Constitució, però poc li falta!

Evidentment, no cal dir que no m'he enganxat en cap moment a la narració de les seves vivències i records, tot i que he de reconèixer que el llibre està ple d'anècdotes familiars (però sense cap mena de gràcia!) i de fotografies d'ell i dels seus fills i amics (el més interessant del llibre en la meva opinió).

Què en treuria d'aquesta edició? Les introduccions (massa erudites i llargues pel meu gust) i l'abús de notes a peu de pàgina. D'acord, és aquesta una edició molt ben documentada, però interrompre constantment la lectura d'un text ferragós no ajuda gens a avançar.

En resum : gens recomanable a no ser que Charles Darwin sigui el teu ídol!

La princesa de hielo

Läckberg, Camilla. La princesa de hielo. Madrid : Maeva, 2009. ISBN 978-84-96748-52-1.

Quina casualitat! El divendres passat una de les meves companyes de feina em va passar aquest llibre. I resulta que jo feia uns dies que havia acabat un altre de la mateixa autora (Les filles del fred). Sembla que tothom llegim els mateixos autors últimament, no?

Aquesta és, en realitat, la primera entrega d'una sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per l'Erica (escriptora de biografies) i el Patrik (policia) i ambientades al petit poble de Fjällbacka, a la costa oest de Suècia. Jo he llegit la tercera novel·la de la sèrie abans que la primera (i quan pugui llegiré la segona, és clar!) i continuo pensant que es poden llegir independentment i alterant l'ordre com m'ha passat a mí sense tenir cap mena de problema, al contrari que amb la trilogia Millenium. LLegir-les saltejades seria una bajanada!

L'Erica torna al seu poble natal i es troba el cadàver de la seva millor amiga de la infància congelat en una banyera. Un poble molt petit amb pocs habitants ... i molts secrets que potser seria millor que continuessin amagats. Una bona combinació per una novel·la de misteri!

Tot i que és sorprenent que l'autora centri l'escenari del crim en la mateixa localitat a les tres novel·les (com és possible que a Fjällbacka, un poblet perdut a la costa oest de Suècia, hi hagi una concentració tan elevada d'assassins per metre quadrat?) aquest fet no resta ni una engruna d'emoció a la narració (de fet, jo ho trobo fins i tot una mica morbós).

Molt ben estructurada, enganxa des del principi, tot i que a mí m'ha agradat més Les filles del fred. És com si els personatges principals haguessin madurat i evolucionat alhora que l'autora. Vaja, que la tercera part és més "rodona", per dir-ho d'alguna manera. Hauré de llegir la segona novel·la de la sèrie (Los gritos del pasado) a veure com és, no?

Molt recomanable!

Catalina, la fugitiva de San Benito

LLoréns, Chufo. Catalina, la fugitiva de San Benito. Barcelona : DeBolsillo, 2001. ISBN 978-84-8346-837-1.

Una companya de la feina em va deixar aquesta novel·la històrica en veure que m'estava llegint Et donaré la terra, del mateix autor. Quina raó tenia quan em va dir que era millor l'altre!

Ambientada a l'època del Comte-Duc d'Olivares i Felip IV (el Madrid dels Àustries, segle XVII), narra les peripècies de Catalina Rojo de Hinojosa, una nena abandonada el dia del seu naixement a les portes del convent de San Benito qui, per amor, serà capaç d'abandonar-ho tot i arriscar la seva pròpia vida. Haurà de fugir del convent acusada injustament de la mort de la priora, la Santa Inquisició la perseguirà perquè té una marca a la pell relacionada amb els jueus ... Un munt de problemes!

A priori sembla una entretinguda novel·la d'aventures (de l'estil de les protagonitzades pel capità Alatriste) però no ens enganyem. Costa avançar en la lectura pel vocabulari emprat (d'època, evidentment) i per l'estil. L'autor ha volgut adequar tant la novel·la a l'època que s'ha excedit (al final ja cansen els "pardiez" i els "vuecencia", per exemple).

La trama, seguint les preferències de l'època, no deixa de ser una acumulació de casualitats inverosímils per resoldre cadascun dels misteris (és realment impossible que a la protagonista li passin totes aquelles coses una darrera de l'altra com qui no vol la cosa). Això fa que aquesta novel·la no deixi de ser en el fons una mena de culebrot (en la meva opinió, l'evolució dels folletins decimonònics).

A mí no m'ha acabat de fer el pes, la veritat. Si voleu llegir una novel·la de Chufo LLoréns, no ho dubteu ni un segon. Trieu Et donaré la terra perquè no hi ha color. Aquesta no li arriba ni a la sola de les sabates!