25/10/09

Un tipo encantador

Keyes, Marian. Un tipo encantador. Barcelona : Debolsillo, 2009. ISBN 978-84-8346-998-9.

Com sempre, els llibres de la Marian Keyes són divertits i lleugers (tot el contrari que la meva anterior novel·la!). Per això em vaig decidir per aquesta...

Quatre dones irlandeses molt diferents entre elles tenen en comú una cosa : totes han tingut relacions amb l'encantador Paddy de Courcy, un aspirant a polític de primera línia que encisa totes les dones que se li acosten. Però, com diu la dita, no és or tot el que brilla i a poc a poc anirem descobrint què amaga aquest noi tan fantàstic a través de les històries de les protagonistes.

Tot i que he vist crítiques ferotges en alguns blogs sobre aquesta novel·la, a mí m'ha semblat molt entretinguda i esbojarrada, com les anteriors.

Molt recomanable si el que vols és passar una bona estona llegint sense haver de filosofar sobre els temes trascendentals de la humanitat!

17/10/09

La dona justa

Márai, Sándor. La dona justa. Barcelona : Labutxaca, 2007. ISBN 978-84-96863-54-5.

Un triangle amorós explicat per cadascun dels protagonistes (la dona, el marit i la seva amant) a través de les converses que mantenen separadament amb amics.

La Maria, la primera dona, explica a una amiga seva en una pastisseria de Budapest que se sent molt desgraciada perquè el seu exmarit no va ser capaç d'estimar-la mai per sobre de tot. El mateix vespre, en un altre local, en Pétér explica a un amic com va deixar la Maria per casar-se amb el seu amor platònic després d'un munt d'anys i com tampoc va aconseguir ser feliç amb aquest segon matrimoni. Per què? Perquè en el fons tampoc li agradava sentir-se estimat. Un covard egoïsta al 100%. I, per últim, la història de la Judit. Una camperola que va començar com a minyona a casa d'en Pétér i va acabar pertanyent a l'alta societat després de casar-se amb ell. Tampoc ella va ser feliç amb aquesta relació, perquè en el fons aquesta capr
itxosa insatisfeta estava plena d'odi i rancúnia per la diferència de classe amb el marit.

A priori sembla interessant "espiar" a través de les converses dels protagonistes aquest triangle amorós, veure la mateixa relació des dels tres punts de vista. Però aquesta història amorosa és, en realitat, l'excusa de l'autor per filosofar sobre l'amor durant tota la novel·la.

A mí m'ha semblat força durilla de llegir. M'ha costat molt seguir el fil perquè em perdia en aquestes disgregacions sobre els sentiments humans. En canvi, n'he vist molt bones crítiques per part d'altres lectors a diferents blogs. Per gustos els colors, oi?

12/10/09

El príncipe de la niebla

Ruiz Zafón, Carlos. El príncipe de la niebla. Barcelona : Planeta, 2006. ISBN 9788408067610 .

Aquesta va ser la primera novel·la de l'autor (Premi Edebé 1993) i és més que evident que està dirigida al públic juvenil. Però no ens enganyem, perquè a mí m'ha semblat un conte de misteri i terror molt entretingut i ben organitzat. Per tant, podríem dir que es tracta d'un relat apte per a tots els públics.

La família Carver es trasllada a un pintoresc poble perquè el pare ha comprat una casa a la platja. En aquesta casa hi vivia una família que van perdre l'únic fill ofegat durant una tormenta al mar. El petit Max i la seva germana Alícia faran amistat amb en Roland, nét de l'encarregat del far, i tots tres intentaran resoldre el misteri que envolta la casa dels dos germans.

Màgia, fantasmes, un vaixell enfonsat, pactes amb sers que venen del mateix infern, desitjos que es compleixen a canvi d'un preu massa alt ... i molt, molt de suspens per passar una bona estona llegint.

Molt recomanable!

8/10/09

La nieta del señor Linh


Claudel, Philippe. La nieta del señor Linh. Barcelona : Salamandra, 2009. ISBN 978-84-9838-003-3.

És aquesta petita novel·la (es llegeix en un sospir) una història plena de tendresa que, segons el propi Claudel, ens convida a reflexionar a través "d'una alegoria o un conte filosòfic sobre l'exili i l'amistat".

El senyor Linh desembarca a una ciutat (es suposa que francesa) fugint d'una guerra cruel que li ha robat tot el que tenia : casa, família, país... L'únic que li queda és la seva petita neta, una bebè a la que cuida com si fos el més gran tresor del món. Aquest avi, malgrat la barrera idiomàtica, farà amistat amb un ancià francès (el senyor Bark) que també ha perdut a la seva dona i se sent sol.

Tots dos es trobaran diàriament en un banc del barri i, malgrat no entendre ni una paraula d'allò que diu l'altre, faran amistat i deixaran de sentir-se sols. Fins que els serveis socials traslladen el senyor Linh i la seva neta a un asil sense previ avís. Malalt de solitud, aquest pobre home escaparà de la residència per tal de poder retrobar-se amb el seu amic de nou al banc del carrer.

És una faula força interessant, tot i que el final era molt previsible. És bonic pensar que, malgrat les dificultats idiomàtiques, els sentiments i les ganes de relacionar-se de les persones poden resoldre aquests problemes i que la solitud sovint es pot alleujar amb una mirada, una abraçada o compartint el fum d'una cigarreta en un banc del carrer.

Recomanable!

Vegeu també : http://www.archimadrid.es/actbibliografica/2006/06/00paginas/23.htm

7/10/09

La isla bajo el mar

Allende, Isabel. La isla bajo el mar. Barcelona : Plaza & Janés, 2009. ISBN 978-84-01-34193-9.

L'última novel·la de la meravellosa Isabel Allende tracta de la vida de la Zarité, una esclava dominicana del segle XVIII que fou venuda als nou anys a un francès, amo d'una plantació de canya de sucre. Malgrat totes les desgràcies que li passen a la protagonista al llarg de la novel·la, la jove Zarité no perdrà mai l'esperança de ser una dona lliure.

Normalment m'entusiasmen les novel·les de la Isabel Allende, sobretot per la força dels seus personatges femenins. En aquesta ocasió, l'autora no ha arribat al nivell de les seves anteriors protagonistes. No és una novel·la dolenta, però tampoc és la millor que ha escrit l'autora. A l'argument se li podia treure més suc, la veritat. L'autora es queda una mica a mitges a l'hora de descriure els sentiments i el caràcter de tots els personatges. Sembla que agafa embranzida al final, però ja resulta massa tard.

Recomano la lectura d'aquesta novel·la, encara que els fans de l'Allende segurament quedaran una miqueta decebuts.