Llibres llegits al novembre

Hola!

Ja torno a portar-vos més recomanacions. Aquesta vegada he llegit una miqueta de tot (molt bones, dolentes a més no poder...). 

Espero que això us serveixi una mica per a poder triar la vostra propera lectura. I és que es publiquen tantes obres interessants que no saps per on començar! Aquí us porto les meves onze propostes d'aquest mes de novembre.

Molt bones lectures i fins el mes vinent!

Petonets



1) No us les podeu perdre

Allen, Sarah Addison. El jardín de los hechizos.

"Benvolguts lectors: Les llegendes de Bascom, un poblet de Carolina del Nord, als Estats Units, mai fallen: els homes de la família Hopkins es casen amb dones més grans, les Clark són bones amants i totes les Waverley tenen alguna raresa. Es rumoreja fins i tot que la pomera del seu jardí prediu el futur, i que les flors comestibles que hi creixen poden produir misteriosos efectes en els que les consumen. La meva novel·la està ambientada en aquest poble on les llegendes es compleixen i la màgia és una cosa quotidiana. I ara que ho penso, El jardí dels encanteris és com el mateix Sud dels Estats Units. Som una mica rars, ja ho sabem. Seieu a taula amb nosaltres i us explicarem la història ..."

El millor que he llegit aquest mes i de llarg! Aquesta història plena de màgia, prediccions, intuïcions i passió m'ha atrapat des del principi. Heu vist la pel·lícula "Pràcticament màgia" (1998), protagonitzada per la Sandra Bullock i la Nicole Kidman? Eren dues germanes bruixes que volien superar la maledicció familiar i integrar-se al poblet on vivien. Doncs aquesta novel·la m'ha recordat l'ambient màgic d'aquella pel·lícula. Si encara creieu en la màgia i els encanteris, si esteu convençuts que un menjar pot canviar els vostres pensaments i estats d'ànim i si encara penseu que existeix el destí ... No us la perdeu perquè us encantarà!

Degli Antoni, Piero. Pabellón 11 : el niño nazi.


"Mützen ab! Dues simples paraules poden transportar al passat. Això és el que va sentir en Moshe quan va tornar a escoltar-les molts anys després. Va sentir el fred d'Auschwitz, el terror de la veu dels oficials i l'olor fètida de la mort. Auschwitz, 1944. A causa de la fugida d'uns presoners i com a càstig exemplar per a la resta, deu persones són recloses en una cel·la del pavelló 11 per ser assassinades al dia següent. Però un sobtat canvi de decisió per part del Kommandant altera els plans: només morirà un, però seran ells mateixos els que decideixin qui. Comença així una lluita aferrissada en la què valorar qui mereix viure i qui mereix morir no és tan senzill com en un principi semblava. Per altra banda, el Kommandant veu cada vegada més clar que la guerra està arribant a un final tràgic i es passa la nit jugant amb el seu fill una partida d'escacs que resulta ser un terrible mirall de la realitat. La lluita per la supervivència i la parcialitat de la bondat i la maldat de l'home componen l'engranatge d'aquest thriller psicològic apassionant alhora que profundament humà".

M'ha encantat! He trobat molt interessant que la partida d'escacs que juguen el comandant nazi i el seu fill reprodueixi al mateix temps les discussions i decisions que prenen els condemnats del camp de concentració. Dues situacions ben diferents que tenen més a veure del que ens pensem en realitat. 

També m'ha recordat en moltes ocasions la pel·lícula "Dotze homes sense pietat", dirigida per Sidney Lumet el 1957. I és que en aquesta novel·la també podem veure com en la pel·lícula els diferents rols que adopten els personatges i com la nostra visió de cadascun d'ells va variant al llarg de l'obra. I és que, sovint, les coses no són tan clares com semblen en un principi. Totalment recomanable! 

See, Lisa. Sueños de felicidad.

"Obra rere obra, Lisa See té la capacitat d'obrir una finestra cap a móns oblidats, exòtics i llunyans. En aquest cas, de la mà de la Joy -una noia de 19 anys filla de la Pearl (una de les protagonistes de Les dones de Xangai) i que el 1957 viatja des dels Estats Units fins a la Xina de Mao per buscar el seu pare artista- ens endinsem en l'època de la Xina Roja, en els perills i les tensions del règim comunista. L'esperit lliure i vital de la noia es veu amenaçat per l'actitud intransigent d'un totalitarisme que va provocar la mort per fam de milions de persones. Per ajudar-la i reconciliar-s'hi, la Pearl està disposada a arribar on sigui... i a tirar endavant per molt difícils que siguin les circumstàncies que els depara el destí".

Aquesta novel·la és la continuació de la que vaig llegir el mes passat (Dos chicas de Shanghai). Com l'anterior, està plena d'exotisme i sentiments. Però us he de confessar que em va agradar mooooooolt més l'altra. Suposo que la Xina comunista de Mao no m'atrau tant com la d'èpoques anteriors. Però ja ho sabeu, per gustos els colors... Això sí, no us recomano que les llegiu independentment perquè us perdreu moltes coses. Si podeu, feu-me cas i llegiu-les en ordre (i seguides si pot ser!) per enllaçar bé les dues històries i per allargar tant com pugueu l'encant i el bon sabor de boca de la primera de les novel·les.

Llach, Lluís. Memòria d'uns ulls pintats.


"Una història d'amor entre homes lliures, emocionant i colpidora, que retrata aspectes essencials (socials i polítics) de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. La novel·la, ambientada al barri de la Barceloneta, els anys vint i trenta, vol ser un homenatge a una generació que va saber lluitar pels seus ideals i que va conservar fins al final, malgrat les derrotes, la vitalitat i el coratge. Quatre amics, dos nois i dues noies, nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la guerra i la repressió franquista ho estronquen tot, i la vida de tots quatre acaba marcada per aquests fets que influeixen tràgicament la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. En Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que cerca argument per a un film històric".

Encara que sembli mentida, no conec cap cançó d'en Lluís Llach. Quan es va publicar aquesta novel·la la vaig deixar de banda perquè em pensava que seria una més d'aquests autors que aprofiten el reconeixement social (merescut o no) en altres camps per escriure novel·les. Però, quan vaig llegir la ressenya que va publicar Quadern de mots, un dels meus blogs de referència, vaig deixar els meus prejudicis a banda i vaig incorporar-la a la meva pila de llibres pendents de llegir. I per fi li ha arribat el torn. 

La veritat és que m'ha agradat molt, tot i que m'ha costat una mica avançar en la lectura. I és que he tingut la sensació d'estar llegint un poema escrit en prosa. L'argument és molt interessant i la novel·la destil·la en cada paraula sensibilitat, tendresa i ràbia alhora. Als que us agraden les seves cançons us encantarà aquesta novel·la. I aquells que no coneixeu en LLach com a cantautor (o no és dels vostres preferits) gaudireu també d'una molt bona novel·la sobre la història més recent de Barcelona.

Molt recomanable!

Bentow, Max. La huella del pájaro.

"El detectiu berlinès Nils Trojan està passant una mala temporada. Divorciat i amb una filla, fa mesos que fa teràpia amb la psicòloga Jana Michaels per tractar els seus atacs de pànic. Ningú no en sap res, evidentment; com a comissari de la policia, no es pot permetre mostrar cap debilitat. Però, quan un matí rep una trucada urgent i arriba a l'escena del crim, la seva fortalesa trontolla del tot: una noia jove ha estat brutalment assassinada, li han deixat el cap afaitat, està coberta de plomes i té un ocell esbudellat sobre el cos nu. Abans que en Trojan hagi pogut copsar el que acaba de veure, es produeix un segon assassinat i la víctima torna a ser una noia jove amb els cabells llargs i rossos, coberta de plomes. Amb el suport de la Jana Michaels, en Trojan farà tots els possibles per resoldre el cas i s'embarcarà en un viatge fins als abismes més profunds duna ànima malalta i pertorbada".

Una novel·la negra (o thriller psicològic, com us agradi més) d'allò més inquietant i entretinguda! El protagonista és un home molt humà i proper i cau bé des del principi. M'ha semblat molt interessant i original que el policia que intentarà atrapar l'assassí psicòpata tingui atacs de pànic. És un antiheroi molt tendre amb el que connectes a la primera, la veritat. I el dolent de la trama ... un assassí fred, calculador i molt cruel que us ben asseguro aconseguirà posar-vos els pèls de punta! 

Aquestes vacances vaig estar a Berlín i m'ha fet molta gràcia reconèixer els diferents escenaris de la novel·la. Feu-me cas i no us perdeu aquesta primera entrega de la sèrie protagonitzada pel Nils Trojan perquè és original, addictiva, amb un ritme trepidant i molt refrescant. I no podreu deixar-la fins que l'acabeu!

Rahimi, Atiq. La piedra de la paciencia (Sangue sabur).


"En persa, "Sangué sabur" significa "pedra de la paciència". Es diu que aquesta pedra està a la Meca i al voltant d'ella milions de pelegrins donen voltes explicant-li les seves desgràcies. El dia que ja no li càpiguen més desgràcies explotarà i tindrà lloc l'Apocalipsi. Aquesta novel·la explora la tensió i l’angoixa que minen les hores nocturnes d’una dona afganesa al costat del seu marit, ferit fatalment a la guerra. L’home jeu moribund al llit de casa seva. A fora, les bombes cauen pertot arreu i la guerra, esgarrifosa, pren una rere l’altra les vides dels veïns, els amics de la família, els nens del barri. A poc a poc, en la solitud de la vetlla, la dona li parla com si ell fos la famosa pedra de la paciència, i anem descobrint els horrors que bateguen rere una vida aparentment normal. Maltractada, ignorada, deixada de banda durant tots els anys de matrimoni, la dona vomita lentament la ràbia, el ressentiment i tots els secrets que ha mantingut callats tot aquest temps, en un apassionant crescendo literari que atrapa completament el lector. I si al final la pedra explota? Escrita amb mà mestra, l’esplèndida i commovedora Syngué Sabour és el retrat realista, duríssim, d’una vida infeliç".

Guanyadora del prestigiós premi Goncourt el 2008, aquesta novel·la curta narra una història, una vida, molt dura. Aquesta novel·la  ha arribat a les meves mans gràcies a les recomanacions de les meves blogaires de referència, Quadern de mots i Con un libro en la mano. Gràcies a les dues per les vostres fantàstiques troballes!

La novel·la m'ha agradat molt, tot i que et posa els pèls de punta per la cruesa, l'angoixa i la infelicitat de la realitat que viu la protagonista. I, com diu la Pilar al seu blog, a mí també m'ha recordat molt "Cinco horas con Mario" de Miguel Delibes. 

Feu-nos cas i no us la perdeu!



2) Normaletes

Hilderbrand, Elin. La tienda de los paraguas.

"La Marguerite, antiga i famosa xef de cuina propietària del restaurant Les Parapluies, ha viscut apartada i retirada del món durant més d'una dècada. No obstant això, tot canviarà quan rebi la inesperada trucada de la Renata, la seva fillola. Han passat catorze anys des que la va veure per última vegada; catorze anys des de l'accident que va costar la vida a la mare de Renata i millor amiga de la Marguerite, la Candace. La Renata vol saber-ho tot sobre la vida i la mort de la seva mare per aprendre a conèixer-la millor, ja que només tenia quatre anys quan va ser atropellada per un conductor borratxo. Però els esdeveniments del dia escaparan al control de les dues dones i res acabarà com estava previst. En el transcurs de vint hores la vida d'ambdues canviarà per sempre ..."

M'ha agradat força, tot i que m'esperava molt més d'aquesta novel·la. Les crítiques han estat molt bones arreu, però jo he trobat que cap a la meitat del llibre la cosa afluixa força i no t'enganxa com al principi. Aquesta és una història plena de sentiments i de secrets silenciats durant més d'una dècada que s'aniran cuinant i desvelant a poc a poc, com el fantàstic sopar que li va 
preparant la Marguerite a la seva fillola. El millor? Que et venen ganes d'ajudar a la Marguerite a preparar aquest sopar (i a degustar-lo, evidentment!).

Austen, Jane. Persuasion.


Sir Walter Elliot, de Kellynch Hall, té tres filles: l'Elizabeth, la gran i la seva preferida; la petita, la Mary, casada i amb fills, i finalment l'Anne, la germana del mig, la protagonista de la història, discreta i senzilla i bastant ignorada per la resta de la família. L'Anne havia estat a punt de casar-se amb un jove oficial de marina, en Frederick Wentworth, però la família la va fer desistir perquè el van considerar massa pobre i de poca distinció social. Set anys després, aquell oficial que ara ja és un ric capità de la Marina Reial, torna a aparèixer a la vida de l'Anne, però encara està ressentit amb ella per haver-se deixat convèncer de rebutjar-lo. Acabarà triomfant l'amor, la bondat i la intel·ligència en un entorn social dominat per la vanitat, l'estupidesa i l'egoisme?

Les novel·les de la Jane Austen m'agraden molt i, quan vaig veure el repte que va presentar el blog Carmen y amig@s em vaig apuntar de seguida. Es tractava de llegir una de les obres de la Jane Austen i ressenyar-la al teu blog. Fàcil, no? Sembla que no em coneixeu ... jo la vaig voler llegir en anglès! El meu nivell d'anglès no és precisament per tirar coets, així és que vaig començar amb temps a llegir-la. El que no em pensava és que trigaria exactament tres mesos a llegir 254 pàgines! Ha estat tot un repte, però a la meva paciència, us ho juro. 

Persuasió és l'última novel·la acabada de la Jane Austen i va ser publicada pòstumament. La va començar a escriure just després d'Emma i la va acabar l'any 1816. Un any després l'autora va morir, a l'edat de 41 anys.

La novel·la m'ha agradat tot i que l'he trobada més fluixeta que les altres que havia llegit. Pel meu gust hi havia massa personatges i pràcticament no passa res de res. Segurament si l'hagués llegida en castellà o català m'hagués agradat més perquè la quantitat ingent de personatges no m'hagués resultat un esforç extra de concentració en la lectura. I és que prou tenia a buscar les paraules que no entenia! Ji Ji Ji. Per a mostra, un botó ...

Com que no m'he quedat amb un bon gust de boca amb aquesta novel·la, segurament més endavant la torni a llegir en una llengua que entengui per poder gaudir com cal de la ironia i de les petites coses que ens explica la Jane Austen a les seves obres. De totes maneres, em van agradar molt més Orgull i prejudici i Sentit i Sensibilitat.

Follett, Ken. L'hivern del món.

"«Aquesta és la història dels meus avis i dels vostres, dels nostres pares i de les nostres vides. D'alguna manera, és la història de tots nosaltres>>; Ken Follett. Després de l'èxit mundial de La Caiguda dels gegants, Ken Follett presenta la segona entrega de la trilogia "The Century". En aquesta novel·la narra la història dels fills de les cinc famílies protagonistes des de les vigílies de la Segona Guerra Mundial fins als inicis de la Guerra Freda. El nazisme, la invasió de la Unió Soviètica, l'atac a Pearl Harbor, la guerra civil espanyola i el desenvolupament de la bomba atòmica són alguns dels esdeveniments que marcaran les seves vides". 

Aquesta novel·la, de fet, no sé a on col·locar-la. Perquè la veritat és que l'he abandonada (sí, jo! He deixat un llibre sense acabar! Increïble però cert) a les 150 pàgines. Tot i que les crítiques que he llegit arreu diuen que és fantàstica (i m'ho crec, perquè normalment les novel·les d'en Ken Follet m'encanten) a mí no m'han enganxat gens les 150 pàgines que he llegit. 

Personalment, la política és un tema que no m'atrau gens ni mica i, tal i com va passar a l'anterior entrega (La caiguda dels gegants), la política és la gran protagonista de la novel·la. Ja tenia decidit de no llegir la tercera part de la trilogia, ja que la guerra freda no em crida gens l'atenció, i aquesta en concret em feia pal de començar-la. Però el tema del nazisme sí el trobo interessant i com que tothom en parla molt bé als blogs vaig donar-li una oportunitat a L'hivern del món. Però no he pogut amb ella, així és que he decidit de començar una novel·la que m'agradi més i veure la sèrie si la fan (crec que no trigaran gaire a començar a rodar-la vist l'èxit que han tingut les anteriors).



3) Molt dolentes, no perdeu el temps!

Petrizzo, Francesca. Memorias de una zorra.

"Una nau davant les costes gregues. A bord, una dona tracta de distingir el perfil del Peloponesi a la llum incerta del crepuscle. És l'Helena de Troia, retornada a la seva pàtria pel seu marit, en Menelao, després de la destrucció de l'orgullosa ciutat. Ella confia la seva pròpia història al vent i a les onades. I la seva veu, melancòlica i vibrant, ens parla d'una criatura assedegada d'amor, plena de passió i sensualitat, però obligada a casar-se amb un home a qui no ha triat. Una decisió de la qual naixeran dols i tragèdies, perquè l'Helena buscarà en altres braços allò que li ha estat negat. La figura de l'Helena irromp en el relat amb la força, la ràbia i la dolçor d'un personatge autèntic, arquetip de totes les dones que a través dels temps han oposat les raons del cor a les del poder".

Una novel·la curteta que no m'ha agradat gens ni mica. A priori em pensava que llegiria una novel·la històrica, però el rigor històric de les dades és absolutament nul. Per tant, potser seria millor classificar-la com a novel·la romàntica. Però tampoc té la gràcia i el puntet eròtic a les que les novel·les d'aquest tipus ens tenen acostumades. Vaja, que ni una cosa ni l'altra. Amb tantes piles de llibres pendents com tenim i tan poc temps per fer-ho ... trieu-ne una altra!

Blackwood, Caroline. La anciana señora Webster.

"Quatre dones, quatre generacions. La besàvia Webster, guardiana de la «correcció» de la família, reclosa en una casa freda i silenciosa prop del mar, al que mai s'acosta. La seva filla, l'àvia Dunmartin, reclosa també, encara que sense orgull, en una colossal casa pairal al nord d'Irlanda, castigada per la pluja i un demencial govern domèstic. La seva filla, la tieta Lavinia, una bellesa londinenca, viu al pol oposat entre grans festes, gossos de llanes, inopinats amants i intents de suïcidi. I, finalment, en la branca més jove d'aquesta excèntrica genealogia, una jove òrfena de pare, encara en «la fase d'escoltar maldestre», que visita i recorda, i conta".

Aquesta novel·la curta (o conte llarg, com preferiu) no sé ben bé a on encabir-la. No m'ha agradat tant com per posar-la al grup de "normaletes" i no és tan dolenta com per deixar-la aquí. És una mica estranya, la veritat. Sembla ser que és força autobiogràfica (us ben asseguro que els familiars que envolten a la protagonista són absolutament surrealistes i jo no els voldria ni boja) i precisament per aquest motiu té la seva gràcia. Però la manera de redactar no m'ha agradat gaire. Els paràgrafs són llarguíssims i les històries de les parentes s'encavalquen les unes a les altres. En conjunt, l'autora ha aconseguit crear una atmosfera lúgubre i opressiva (a conjunt amb el caràcter de les besàvies, àvies i tietes de la seva família).