La Grace Bradley, una dona de 98 anys que des dels catorze va formar part del servei de la mansió Riverton Manor, rep la visita d'una jove directora de cinema que està rodant una pel·lícula sobre el suïcidi d'un prometedor poeta a la casa de Saffron Green durant una festa el 1924. Aquesta visita farà que la Grace recordi el seu passat al servei de la família Hartford i, a través dels seus records, coneixerem de primera mà la veritable història d'aquest suïcidi.
Una novel·la molt, molt interessant. A través dels records de la minyona podrem conèixer com eren les famílies aristocràtiques angleses de principis del segle XX, així com també la vida que portaven els criats en aquelles mansions. I com la primera Guerra Mundial va afectar tant als uns com als altres.
Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora d'El jardín olvidado. Personalment, m'ha agradat molt més aquesta. Malgrat que la història oscil·la entre els anys 20 i els 90, no et perds en cap moment, cosa que no passa amb El jardín olvidado. Plena de passions ocultes i secrets familiars, aquesta novel·la t'enganxa des de les primeres línies.
Molt recomanable!
Sandra, no n'havia sentit a parlar, però veig que a tu t'ha agradat i això ja és un criteri a l'hora d'escollir una lectura, tot i que no acostumo a llegir llibres d'aquest tipus, suposo que ho hauria de fer, però se me'n van les mans cap a coses més truculentes. Intentaré fer-te cas. Gràcies per la teva recomanació.
ResponEliminaHola Carina!
ResponEliminaJa saps que això dels criteris i els gustos es tot un món. Llibres que m'han fascinat i he recomanat no han agradat gens ni mica a d'altres persones. Però això és part de la gràcia, no? Que no tots tinguem la mateixa opinió i gustos sobre les coses!
No et pensis, que a mí també em van força les novel·les truculentes, amb molta sang i fetge. Normalment vaig variant per no cansar-me i faig una d'assassinats, una històrica, una de sentiments... Ara trigaré uns quants dies (o no, ves a saber) a tornar a publicar un post perquè començo "Jo confesso", de Jaume Cabré i és un totxo considerable. Ja et diré què tal...
I un consell : no em facis gaire cas i llegeix el que et vingui de gust a tu. Sense remordiments! Només faltaria...
Gràcies, com sempre, pels teus comentaris. M'encanten.
Fins la propera!
Petonets